L'eficàcia de l'acte administratiu: principis generals.
Els actes de les administracions públiques subjectes al dret administratiu es presumeixen vàlids i produeixen efectes des de la data en què es dicten, llevat que s’hi disposi una altra cosa. Com a regla general, l’article 39.1 de la LPACAP estableix una presumpció de validesa en virtut de la qual l’acte administratiu desplega tots els seus efectes mentre no se’n demostri la invalidesa.
l’eficàcia de l’acte administratiu amb la mera producció física o material d’efectes a la realitat. Així:
- L’autorització municipal d’ocupació de la via pública mitjançant un tendal és eficaç encara que el seu titular, per la raó que sigui, no hagi dut a terme la instal·lació autoritzada.
- Altrament, si l’Administració ocupa físicament una finca sense cap procediment expropiatori previ, aquesta ocupació de fet no treu que aquesta expropiació, nul·la de ple dret, estigui mancada d’eficàcia.
L'eficàcia demorada
La regla general és que els actes administratius gaudeixen d'eficàcia immediata. Però aquest principi té nombroses i significatives excepcions:
- Quan el mateix acte ho estableixi així (art. 39.1 de la LPACAP). Els actes administratius poden subordinar el començament de la seva eficàcia a un moment posterior determinat (terme inicial) o a la concurrència d’un esdeveniment futur i incert (condició suspensiva), sempre que això no resulti contrari al contingut propi de l’acte.
- L’atorgament d’una autorització per instal·lar una guingueta a la platja “a partir del 15 de juny de 2017”.
- L’atorgament d’un permís condicionat a l’acreditació, en un termini determinat, de cert requisit.
- Quan així ho exigeixi el contingut de l’acte. És a dir, quan l’acte administratiu, per la seva mateixa naturalesa, no pot produir efectes sense que s’esdevingui un fet posterior.
- L’ordre d’enretirar la neu de les voreres als propietaris dels negocis que hi afronten: fins que nevi no existiran els pressupòsits de fet perquè es pugui complir.
- El nomenament d’un funcionari o funcionària, que no adquireix eficàcia fins a la presa de possessió.
- Quan l’eficàcia estigui supeditada a la notificació o publicació de l’acte administratiu. El TS ho interpreta: aquesta demora es refereix només als actes no favorables a la persona interessada, ja que altrament quedaria a l’albir de l’Administració demorar indefinidament els efectes dels actes favorables en no notificar-los.
- Quan l’eficàcia estigui supeditada a l’aprovació superior.
- Per prestar serveis essencials en règim de monopoli, un ens local necessita l’aprovació del Govern de la Generalitat (article 245.2 del Decret legislatiu 2/2003, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya).
- Quan l’acte administratiu tingui caràcter sancionador i no exhaureixi la via administrativa (o quan, sense exhaurir-la, esdevingui ferm perquè no s'ha impugnat en termini).
- D’acord amb l’article 90.3 de la LPACAP, la resolució que posa fi al procediment sancionador és executiva quan no s’hi pugui interposar cap recurs ordinari en via administrativa.
La retroactivitat
La regla general és la irretroactivitat dels actes administratius. Però hi ha excepcions a la regla general, en les quals es pot atorgar eficàcia retroactiva als actes administratius, i són les següents:
- Quan un acte administratiu ha estat anul·lat i, en substitució d’aquest, se’n dicta un altre.
- Aquest altre acte, dictat amb data posterior a la de l’acte anul·lat, pot retrotreure els seus efectes a la data en què va ser dictat el primer acte administratiu (el que ha estat anul·lat), amb dues importants precisions:
- Si l’acte administratiu que es dicta en substitució de l'altre és favorable per al ciutadà o ciutadana, llavors podrà tenir efectes retroactius.
- Si l’acte que es vol fer retroactiu en substitució de l’anul·lat és desfavorable, la retroactivitat només serà possible si la il·legalitat de l’acte anul·lat resulta imputable a la persona destinatària.
- Aquest altre acte, dictat amb data posterior a la de l’acte anul·lat, pot retrotreure els seus efectes a la data en què va ser dictat el primer acte administratiu (el que ha estat anul·lat), amb dues importants precisions:
- Si el cànon d’una concessió de domini públic s’ha fixat per sota d’allò legalment establert a conseqüència d’un suborn perpetrat per la persona interessada, llavors l’Administració podrà impugnar l’acte inicial o revisar-lo d’ofici i, un cop anul·lat, fixar amb efectes retroactius, des de l’inici de la relació amb el concessionari, l’import legal del cànon.
- En canvi, si el cànon de la concessió esmentada es va fixar erròniament sense que hi intervingués gens la persona interessada, que va confiar legítimament en la legalitat de l’import establert per l’Administració, aquesta podrà corregir aquella fixació incorrecta, però no pas amb efectes retroactius.
- Quan l’acte administratiu compleix aquestes tres condicions:
- Que produeixi efectes favorables a la persona interessada;
- Que els supòsits de fet que justifiquen l’acte administratiu existeixin ja en la data a la qual se’n retrotreguin els efectes, i
- Que l’eficàcia retroactiva no lesioni drets o interessos legítims d’altres persones.
Així, amb la retroactivitat l’Administració pot posar remei als perjudicis causats per retards en la seva actuació. No cal dir que, d’aquesta discrecionalitat, se n’ha de fer ús de conformitat amb els principis generals del dret administratiu.
- Ex: vulneraria el principi d’igualtat una decisió que reconegués la retroactivitat d’un benefici només a una persona –o a un grup– enfront d’altres.
L'eficàcia devers les altres administracions
Les normes i els actes dictats per un òrgan administratiu en l’exercici de la seva pròpia competència són obligatoris per a la resta dels òrgans administratius, encara que no depenguin jeràrquicament entre si o pertanyin a una altra administració.
Quan una d’aquestes altres administracions consideri il·legal un d’aquells actes i hagi de dictar-ne un que s’hi basi, pot requerir prèviament l’administració autora perquè l’anul·li o el revisi, abans d’interposar el recurs contenciós administratiu. Aquest requeriment –establert en els litigis entre administracions a l’article 44 de la LJCA– suspèn el procediment fins que s’atengui o es resolgui el recurs contenciós administratiu (art. 39.5 i 22.2.a de la LPACAP).
Aquest supòsit comporta la possibilitat que una administració impugni un acte d'una altra, amb independència del temps transcorregut, sempre que s'hi donin els requisits que estableix el precepte de la LJCA esmentat.